El País Valencià no són els Camps, Rita, Carlos Fabra i Blasco, ni els Calatrava, Consuelo Císcar o Ripollés, ni el que és contava en els informatius de la desapareguda Canal 9, ni tots aquells, presumptes o ja condemnats autors d’un i mil casos de corrupció i saquetjament de les arques públiques valencianes, de les nostres butxaques.
Personalment quan he escoltat a més d’un dir,… m’avergonyeix de ser valencià, m’he sentit insultat. Alguns van caure massa fàcilment en el parany d’identificar el nostre país amb tota esta colla de lladres, protagonistes directes o indirectes d’incontables casos de corrupció.
El nostre país, el que molts portem al cor i estem construint poc a poc, és el de Fuster, Estellés, i Miguel Hernández, el de Manuel Boix i Josep Renau, el de Quique Dacosta i Ricard Camarena, el de Monleón i Ovidi Montllor. El del València, el Llevant, el Vila-Real, Hércules i Elx, el dels Aspencat, els Obrint Pas o la Habitación Roja, el de Raimon, Pau Alabajos i Nino Bravo. El de la Muixeranga d’Algemesí, el Misteri d’Elx, el Sexenni de Morella, la Tomatina, les fogueres, les falles i els moros i cristians, el de la manta al coll, Paquito el Chocolatero i Xavier el Coixo. Xe, si fins i tot Son Goku parlava en valencià.
I es que tenim tant des del Sénia fins al Segura, passant pel Túria i el Serpis, el Penyagolosa, Aitana, Bèrnia i el Puig Campana, el Penyal d’Ifac, les salines de Santa Pola, el carrascar de la Font Roja, les Columbretes i Tabarca. Un país dividit en 34 comarques, que té el Penó de la Conquesta i la senyera que cada 9 d’octubre baixa solemnement des del balcó de l’Ajuntament de València, les banderes de la mitjà lluna i la creu que onegen entre trabucs, espasses i marxes mores i cristianes en molts pobles i ciutats del país. Hi han maulets encara, els Miquelets i el Centenar de la Ploma. Tenim els trinquets i la pilota, i també ens la mengem i el millor rovellet de l’ou i un genovès nascut ací que ens han donat vesprades de glòria !!!!
També ens mengem les mones de Pasqua, les coques i l’esgarrat, bon embotit, i com no, arrossos de les marjals de Pego o La Ribera fets com a paella, putxero o al forn, regats en bon vi, mistela, cassalla i una refrescant orxata.
I el guerrer de Moixent, l’Eva pinera, a Sant Vicent Ferrer i una dama, d’Elx però que lamentablement està molt lluny de casa. I moltes muntanyes, i la mar mediterrània, descrita per Sorolla com: Es el sitio que soñé siempre, mar y montaña, pero qué mar ! A més, en el nostre país la pluja no sap ploure.
I perdoneu si en deixe a algú o els mil i un indrets, icones, artistes, pobles i racons que en venen al cap i no anomene ací, però es que el País Valencià, és tant extens, és tant preciós, és tant increïble, i que a més, és el nostre, que no acabaria mai.
Per això, hui, 9 d’octubre, el dia de tots els valencians, festivitat de Sant Dionís i la seua mocadorada, he volgut fer-li este xicotet homenatge, amb el vostre permís, per a deixar ben clar, que jo, i espere que la majoria de vosaltres, no ens avergonyim mai de ser el que som; VALENCIANS, i es que com deia el Tio Canya, a un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara.
Així que no ens limitem a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixem al carrer i participem. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.
I ara, senyor pirotècnic, ja pot vostè pegar-li foc a la mascletà …