Un dels primers records que tinc del feminisme, o de l’autonomia de la dona, és de la meua avia Teresa. Amb els seus 60 anys, les malles ben col·locades i les espardenyes d’anar per casa, jugava al futbol amb el meu germà i amb mi pel carrer. Sense dubte, una avia avançada, les xiques per la tele no jugaven a futbol.
La seua actitud no era comú en les dones de la seua edat. Tal volta, el seu gest no havia estat gegant, mancava d’una repercussió multitudinària, però per a mi, va ser molt educatiu. Des de ben xiqueta sabia que les xiques sí podíem jugar a futbol.
He crescut i amb els anys he anat fent tot allò que m’he plantejat, sense limitar-me per ser dona. Clar està que una gran part de d’aquest mode d’actuar li’l dec a ma mare. La caracteritzen molts adjectius preciosos: coratge, esforç, amistat, però, per excel·lència, és emotiva. Te eixa sensibilitat, eixa tendresa, ja siga cultural o biològica, que ens caracteritza a la majoria de les xiques. Però en ella va més enllà, esdevé virtut.
I una altra gran part de responsabilitat en la meua educació, un tant feminista, és en la quantitat de dones que he conegut, que m’envolten, i que son meravelloses. Totes elles, amigues i familiars, han demostrat tenir un coratge excepcional. Una força per enfrontar-se a situacions adverses.
Amb moltes d’elles he parlat sobre temes relacionats. Una de les opinions en que més coincidim sobre el masclisme, és que moltes dones no en son conscients d’ell. Viuen atrapades, fins al punt de no adonar-se’n que hi son, ja que algunes vegades es mou molt subtilment per la societat.
A d’altres senzillament els resulta més fàcil ser princeses delicades que lluitadores tossudes. Quin gran error.
Hem de ser lluitadores, i hem de recordar que encara no està tot fet, que queda molta feina. Sí, gràcies a dones valentes i sacrificades, avui contem amb molts drets que ens igualen als homes teòricament. Tenim dret a votar, que per molt ridícul que parega, no fa tant que se’ns permet. Tenim dret a treballar. Aquest mot també resulta incongruent, doncs la dona no ha deixat de treballar mai. Ho ha fet dins de casa per defecte, i fora de casa per necessitat.
No vull que s’interprete que ens considere millors ni més aptes que els homes. Però la realitat es diu en veu alta, vosaltres teniu les portes de la societat obertes, i nosaltres, moltes vegades, les trobem tancades i no ens deixen avançar.
Durant molts anys s’han viscut discriminacions pel simple fet de ser dona. S’ha dubtat de les nostres capacitats físiques i se’ns ha convidat a apartar-nos davant una situació que requeria esforços. No pretenc posar en dubte que, generalment, els homes tenen més força. Tan sols vull dir que les dones també en tenim, i molta.
Per això cridem. Perquè la igualtat actual és purament legislativa, però no existeix en la realitat. Segueixen havent diferències entre els sous dels homes i les dones. Seguim tenint una representació minoritària en l’àmbit polític. Hi ha més dones en atur quan per estadística treuen millors notes i son millors estudiants que els homes.
Encara moltes dones son maltractades i assassinades per aquells que és creuen els seus amos. Creuen que tenen dret a pegar-nos perquè som d’ells, quan en realitat ho fan perquè no és així.
Arreu del món, encara moltes dones sofreixen tortures camuflades de tradició. Costa comprendre que l’ablació estiga vigent en certes cultures.
D’altres, en canvi, assassinen a pedrades tan sols per l’acusació de l’adulteri, mentre l’espòs per llei pot estar casat amb 5 o 6 dones a la vegada.
Llavors, perquè les diferencies que tenim ens separen? Hi ha molts homes meravellosos, son els nostres fills, pares, germans, amants, amics. Hem d’utilitzar les desigualtats per aprendre els uns dels altres, i ensenyar pels dos camins. Sols així podem respectar-nos i estimar-nos, i treballar tots junts cap a la igualtat.
Perquè encara queda molt per lluitar i per defensar. Que els avantatges costaren molt de guanyar i no els podem perdre, i molts d’altres, encara estan per aconseguir. Per això necessitem celebrar aquest dia: per a recordar les injustícies, que no s’obliden. Denunciar les discriminacions, que esdevinguen intolerables.
Hem de treballar tots junts, fins que arribe el moment en que no faça falta celebrar un 8 de Març.
Belén Ivars i Ribes